Siete victorias en siete partidos, 19
goles a favor y sólo un tanto en contra
(en la final). Pocos campeones ha habido
con una superioridad tan aplastante como
Qatar en la última Copa Asia, que se
adjudicó el pasado viernes. Salvando las
distancias, la considerada la mejor
selección de la historia, el Brasil de
1970 se adjudicó el Mundial de México
con 6 triunfos, 19 dianas a favor y 7 en
contra (sólo en un partido dejó la
portería a cero).
Uno de los artífices del brillante
primer gran éxito del fútbol qatarí es
su seleccionador, Fèlix Sánchez Bas, un
catalán de 43 años formado en la Masia
que ha llevado hasta el emirato el
estilo de fútbol de toque y ofensivo. En
la mayoría de los partidos, el campeón
jugó con un 4-3-3 muy marcado. En la
final, incluso se atrevió a jugar con
tres defensas. Y en la semifinal contra
los Emiratos Árabes, anfitriones del
torneo, Qatar llegó a amasar un 70% de
la posesión de la pelota. Todo muy
familiar en la cantera del Barça.
Fèlix Sánchez triunfa en Qatar
Los qataríes sumaron siete victorias en
siete partidos, 19 goles a favor y solo
uno en contra
El trofeo es la primera piedra para que
Qatar, que en el 2022 jugará y
organizará su primer Mundial, consiga un
equipo competitivo dentro de tres años
en su torneo, pero para Sánchez, que
llegó al país en agosto del 2006 –el
Barça acababa de ganar la Champions de
París–, representa un trabajo que viene
de muy lejos. El técnico ha ido subiendo
escalones, desde la sub-17 hasta la
selección absoluta pasando por el
combinado olímpico.
De hecho, de los nuevos campeones de
Asia sólo dos futbolistas superaban la
treintena. Es decir, que el grupo debe
seguir creciendo a las órdenes de
Sánchez. Otro detalle que destaca de los
23 elegidos es que todos juegan en la
liga qatarí. El núcleo duro sale del Al
Duhail y el Al Sadd, donde juega Xavi
Hernández, colaborador de la federación
qatarí. Nada menos que ocho son
compañeros de Xavi, entre ellos el
portero, dos centrales, los dos
carrileros y un centrocampista de los
titulares de la final.
Ver imagen en Twitter
Ver imagen en Twitter
FIFA.com
@FIFAcom
öæÆG
Qatar made history and won their maiden
@afcasiancup trophy, defeating four-time
champions Japan in the #AsianCup2019
decider.
Highlights & report
Ihttps://fifa.to/PNQApOzrXT
2.034
15:09 - 1 feb. 2019
657 personas están hablando de esto
Información y privacidad de Twitter
Ads
Pero la gran sensación del torneo ha
sido Almoez Ali, pichichi con 9 goles.
Con 22 años, ya ha jugado en Austria
(Linz) y en la Cultural Leonesa. “Tiene
potencial para ir a Europa”, vaticina
Sánchez. Su próximo reto es la Copa
América. Sí, Qatar participará en junio
en la Copa América que se disputa en
Brasil. El sorteo la ha encuadrado con
Paraguay, Colombia y Argentina, un buen
termómetro para los métodos de Fèlix
Sánchez.
En Japón, derrotada en la final, también
ha llegado la fiebre por los técnicos
con ADN Barça. El Sagan Tosu, que la
temporada pasada saltó a la palestra al
hacerse con los servicios de Fernando
Torres, ahora se ha encomendado a Lluís
Carreras (46) para intentar pasar menos
apuros que el curso anterior cuando sólo
quedó dos puntos por encima del
descenso. El Niño, que sólo marcó tres
goles en la liga, tendrá ahora la
compañía de Isaac Cuenca. En tres
semanas arranca el campeonato nipón.
Lluís Carreras, el futuro en Japó
El Sagan Tosu, que el año pasado fichaba
a Fernando Torres, se ha encomendado al
técnico Lluís Carreras
Jordi Vinyals (55) ganó la primera Youth
League juvenil del Barça y dirigió
brevemente al filial blaugrana. En
diciembre del 2015 recibió la llamada
del Qingdao Huanghai, donde juega Joan
Verdú, aún capaz de marcar 16 goles la
temporada pasada. Vinyals ha renovado
hasta el 2020. En la segunda división
china, coincide y pelea por el ascenso
con Sergi Barjuan (47), a cargo del
Zhejiang Greentown.
Ramon Tribulietx es una institución en
las antípodas. Este barcelonés, que
tiene como referencias a Cruyff y
Guardiola, ha pasado en el Auckland City
de Nueva Zelanda once de sus 46 años.
Los resultados le respaldan pues ha
conquistado tres títulos de ligas y ha
sido siete veces campeón de la Champions
de Oceanía, aprovechando que la
Federación Australiana decidió mudarse a
las competiciones asiáticas buscando
mayor nivel.
Pero para trotamundos, Guillermo Hoyos
(55). Si Fèlix Sánchez ha triunfado
siendo un sedentario, el técnico
argentino ha trabajado en medio planeta
desde que empezó como formador en la
Masia. Allí fue uno de los primeros
entrenadores de Leo Messi. Su carrera en
los banquillos le ha llevado a Grecia,
Chipre, Bolivia –donde llegó a ser
seleccionador–, Colombia, Argentina,
Chile y ahora a México, al Atlas de
Guadalajara. El Barça siempre abre
puertas.
El presidente comparece en una
declaración institucional en Moncloa
ante el vencimiento del ultimátum para
que Nicolás Maduro convocara
elecciones"No vamos a dar un paso atrás
en este empeño –dice el presidente–.
España va a estar a la altura de lo que
se espera de ella en este conflicto"
Pedro Sánchez ha formalizado el
reconocimiento de Juan Guaidó como
presidente interino de Venezuela. El
presidente ha comparecido en una
declaración institucional en el Palacio
de la Moncloa para hacer oficial el
reconocimiento después de que venciera
el ultimátum que le dieron a Nicolás
Maduro España y algunos de los socios de
la UE, entre ellos Alemania y Francia,
para que convocara elecciones
presidenciales.
"No vamos a dar un paso atrás en este
empeño", ha expresado el presidente en
una comparecencia en la que no ha
aceptado preguntas de los periodistas.
El reconocimiento de Guaidó como
presidente va encaminado a que convoque
elecciones "democráticas y con
garantías" en el "menor plazo de tiempo
posible" con el fin de que Venezuela
tenga "una democracia plena".
"España va a estar a la altura de lo que
se espera de ella en este conflicto", ha
afirmado Sánchez, que ha asegurado que
España liderará el proceso a partir de
ahora en consonancia con la UE. Lo que
Moncloa no ha explicado es qué efectos
inmediatos y diplomáticos tiene esta
decisión a partir de ahora.
La posición de España la secundan
algunos países europeos, pero no existe
una posición común en el seno de la UE.
Grecia e Italia son más reticentes a esa
posición. El Gobierno de Sánchez
pretendía encontrar un consenso en la
respuesta de los veintisiete, pero
finalmente no ha sido posible.
La UE liderará a partir de ahora un
grupo de contacto internacional para
conducir a Venezuela a unas elecciones
"libres y con supervisión internacional"
que culminen una "salida pacífica y
democrática a la crisis", según explicó
la jefa de la diplomacia europea,
Federica Mogherini.
Ese grupo –formado por Francia, Alemania
, Italia, España, Portugal, Suecia,
Países Bajos y Reino Unido así como por
otros latinoamericanos, como Ecuador,
Costa Rica, Uruguay y Bolivia– se
reunirá a nivel ministerial el día 7 en
Uruguay y tiene una vigencia inicial de
90 días. Al cabo de esos 90 días se
replanteará su prórroga o cancelación,
en función de como se hayan desarrollado
los acontecimientos.
Maduro no pretende convocar elecciones
presidenciales bajo ningún concepto,
según reiteró en una entrevista en
Salvados (La Sexta) y denuncia la
injerencia externa. La UE y otros
aliados occidentales no reconocieron las
elecciones presidenciales de mayo ni el
nuevo mandato de Maduro. Eso explica que
hasta ahora solo le dieran legitimidad a
la Asamblea Nacional, presidida por
Guaidó.
El líder bolivariano ni siquiera ha
descartado un enfrentamiento civil en
Venezuela: "Nadie puede decir con
certeza una respuesta. Todo depende del
nivel de locura y agresividad del
imperio del norte y de sus aliados de
occidente".
El apoyo a Guaidó se fraguó en una
maratón de reuniones, con el impulso de
los nuevos halcones de Washington y los
legisladores anticastristas, la
movilización de los exiliados y el apoyo
de la OEA
https://elpais.com/internacional/2019/02
/02/estados_unidos/1549129687_137099.htm
l
La noche del 21 de enero, la Casa Blanca
llama al congresista Mario Díaz-Balart y
al senador Marco Rubio porque el
presidente quiere verles al día
siguiente junto con el vicepresidente,
Mike Pence, y el equipo de seguridad
para hablar de Venezuela. Díaz-Balart y
Rubio, dos republicanos del ala dura del
anticastrismo, han ganado influencia en
la era de Donald Trump y, junto con
otros legisladores, están presionando al
mandatario para que redoble la presión
contra el régimen de Nicolás Maduro y lo
incluya en la lista de financiadores del
terrorismo, en la que ahora solo se
encuentran Irán, Corea del Norte, Sudán
y Siria. Al salir del encuentro, el
martes día 22, los periodistas preguntan
sobre el asunto y Rubio echa balones
fuera, pero parece exultante. Por la
noche escribirá en su cuenta de Twitter:
“Mañana será un día muy bueno (e
importante) para la democracia y el
orden constitucional en Venezuela”.
El miércoles 23, Juan Guaidó, opositor a
Maduro y presidente de la Asamblea
Nacional venezolana, se juramentará como
presidente interino invocando el
artículo 233 de la Constitución. Estados
Unidos lo reconocerá ipso facto, seguido
de Canadá y el resto de potencias
americanas, salvo México y Uruguay.
Quieren que Maduro se vaya y el Gobierno
interino convoque elecciones. La
Administración de Trump advierte de que,
en caso contrario, todas las opciones,
incluida la intervención militar, están
sobre la mesa.
Para entender cómo se ha zambullido de
lleno en la crisis venezolana un
presidente conocido por el corte
aislacionista de su política exterior
—decidiendo repliegues militares contra
el consejo del propio Pentágono, como en
el caso de Siria— es necesario volver
sobre la pista de lo ocurrido entre
Caracas y Washington en los dos últimos
meses. Y también en los dos últimos
años.
La hoja de ruta y el abanico de
sanciones llevan mucho tiempo diseñadas,
desde la misma etapa de Barack Obama,
cuenta Fernando Cutz, asesor del
Gobierno estadounidense
La Casa Blanca emprende un giro respecto
al régimen chavista cuando llega el
republicano al poder que se agudiza aún
más con la remodelación de su Gobierno,
cuando prescinde de los moderados y da
el mando a los halcones. El cambio de
tercio, además, coincide con la llegada
de Ejecutivos conservadores a Colombia y
Brasil. Al sumarse el empobrecimiento
cada vez mayor del país y el descontento
por la deriva autoritaria, se produce
algo parecido a una tormenta
perfecta.
Influido por Mike Pence, este asunto se
cuela desde muy pronto en la agenda de
temas internacionales que más interesan
a la Casa Blanca. “La primera semana
tras la toma de posesión [20 de enero de
2017], Trump pide un briefing sobre
Venezuela, muchas cosas cambian”,
explica Fernando Cutz, asesor sénior del
general H. R. McMaster, el primer
consejero de Seguridad Nacional del
presidente, que también había trabajado
en la Administración anterior.
La hoja de ruta y el abanico de
sanciones llevan mucho tiempo diseñadas,
desde la misma etapa de Barack Obama,
cuenta Cutz, aunque no llegan a
aplicarse. Con el deterioro en Venezuela
y la llegada de Trump, empieza la
presión contra el líder chavista y en
primavera de ese año, con la
remodelación del Gobierno en Washington,
entra en una nueva fase. McMaster es
relevado por John Bolton, un halcón de
la era de Bush hijo, muy significado en
la invasión de Irak de 2003, y el
moderado Rex Tillerson es despedido y
sustituido por Mike Pompeo. “Este cambio
es muy importante en esta historia”,
destaca Cutz.
Vence la línea dura
El congresista Díaz-Balart coincide en
ello. “Muchas cosas que la
Administración intentaba lograr se
estaban impidiendo por la burocracia del
Departamento de Estado y la llegada de
Pompeo, un gran conocedor del hemisferio
sur por su papel como director de la
CIA, fue en cambio fundamental”, afirma.
“Después está la visión del embajador
Bolton, que trajo a Mauricio
Claver-Carone”, añade Díaz-Balart,
miembro de una importante familia de
exiliados cubanos y sobrino de la
primera esposa de Fidel Castro.
Un equipo especialmente dispuesto a
implicarse en Venezuela rodea a Trump y
se conecta muy bien con una oposición
venezolana que ha empezado a unirse y
que, además, ha vislumbrado una vía
constitucional para expulsar a
Maduro.
Claver-Carone, anticastrista radical, es
considerado por la mayor parte de
fuentes como uno de los grandes
valedores de la doctrina de la mano dura
contra Maduro de los últimos tiempos. Un
equipo especialmente dispuesto a
implicarse en Venezuela rodea a Trump y
se conecta muy bien con una oposición
venezolana que ha empezado a unirse y
que, además, ha vislumbrado una vía
constitucional para expulsar a Maduro.
“Es una alineación de astros, la Casa
Blanca ve que difícilmente se va a
repetir una oportunidad así”, afirma una
fuente conocedora de las
conversaciones.
El 10 de enero empieza el mandato
presidencial en Venezuela y el líder
chavista tiene que jurar el cargo ante
la Asamblea Nacional, de mayoría
opositora y a la que considera en
desacato. Maduro no lo hace. Y la
Asamblea, en cualquier caso, no lo
reconoce porque las elecciones de mayo
de 2018, de participación irrisoria y a
las que no se presentan, se consideran
fraudulentas y no son reconocidas por
gran parte de la comunidad
internacional. La oposición sostiene,
por tanto, que la presidencia del país
queda vacante a partir de ese día, y
que, sobre la base del artículo 233 de
la Constitución, Juan Guaidó es
presidente interino automáticamente.
En diciembre, este ha viajado
discretamente a Washington y se ha
reunido con diferentes personalidades.
El día 14, en concreto, se cita con Luis
Almagro, secretario general de la OEA
(Organización de Estados Americanos) y
abordan todo el escenario, incluida la
vía constitucional, según confirman
desde el organismo. Poco después Guaidó
acude a Bogotá para participar en la
reunión del Grupo de Lima, formado por
14 países americanos en 2017 para
abordar la crisis venezolana.
Esa cumbre, la del 4 de enero, es
fundamental para EE UU. Un total de 13
países rechazan en un documento al
Gobierno de Maduro, lo que da idea de
que el bloque americano está dispuesto a
dar un paso al frente por Guaidó, pese a
la sonora ausencia de México.
Aval canadiense
“Canadá es el país que asimiló el
principio de injerencia humanitaria y
tiene una historia consagrada a la
defensa de los derechos humanos”, señala
Antonio Ledezma, exalcalde de Caracas
exiliado en España.
Acto seguido, la entrada en escena de la
canciller Chrystia Freeland —es decir,
del Canadá del joven y progresista
Justin Trudeau— acaba por producir eso
que en EE UU suelen llamar momentum, un
momento de impulso. El definitivo, según
diferentes fuentes. “Canadá es el país
que asimiló el principio de injerencia
humanitaria y tiene una historia
consagrada a la defensa de los derechos
humanos”, señala Antonio Ledezma,
exalcalde de Caracas exiliado en España.
Ottawa se considera una especie de aval
moral en la acometida contra Maduro.
Las conversaciones se intensifican a
partir de entonces, con un papel
importante por parte de Carlos Vecchio,
opositor venezolano exiliado en EE UU, y
Julio Borges, expresidente de la
Asamblea Nacional refugiado en Colombia.
El día 21, Gustavo Tarre recibe en su
casa de Washington la llamada de Guaidó,
que le propone ser el nuevo
representante especial ante la OEA. “Yo
sabía que esto iba en serio, soy
profesor de Derecho Constitucional, a mí
me estaba llamando el presidente de la
República y yo le dije que obviamente
estaba a la orden”, explica Tarre. Para
entonces, admite, “era muy fácil
suponer” que países importantes como EE
UU iban a reconocer a Guaidó, “y parte
del trabajo de uno era ayudar a que eso
sucediera”. Al día siguiente, el 22, es
cuando la Asamblea vota a Tarre y en la
Casa Blanca se está acabando de tomar la
decisión.
En paralelo al encuentro de Díaz-Balart
y Rubio, The Wall Street Journal y The
Washington Post citan también una última
discusión clave del Consejo de Seguridad
Nacional, con Pompeo; el secretario del
Tesoro, Steven Mnuchin, entre otros, y
una llamada a última hora del día del
vicepresidente Pence a Guaidó para
avanzarle el apoyo estadounidense.
“Todo esto no ha ocurrido de pronto”,
insiste el congresista Díaz-Balart.
“Esta Administración está dispuesta a
presionar desde las primeras semanas y
nos abre sus puertas al más alto nivel a
mí y al senador Rubio. Llevamos dos años
de muchas reuniones”, recalca.
Del “eje del mal” a la “troika de la
tiranía”
El 15 de febrero de 2017, cuando no
llevaba ni un mes en la Casa Blanca,
Trump recibió a Lilian Tintori, esposa
del opositor Leopoldo López, bajo
arresto domiciliario y del mismo partido
que Guaidó (Voluntad Popular), junto a
Pence y a Rubio. Acto seguido, reclamó
en un tuit la libertad para López, y
empezó a marcar la pauta. En agosto,
desde su campo de golf de Bedminster,
deslizó la primera amenaza armada: “No
voy a descartar la opción militar, es
nuestro vecino y tenemos tropas por todo
el mundo. Venezuela no está muy lejos, y
la gente allí está sufriendo y está
muriendo”. Y el “todas las opciones
están sobre la mesa” se convirtió en un
mantra que estos días, con la crisis al
rojo vivo, se repite sin cesar.
La arremetida contra Maduro trae
consigo una carga de mucha más
profundidad de la que parece a simple
vista. Acuñando una expresión que
recuerda a aquel “eje del mal” de la
Administración de George W. Bush (lo
formaban Irak, Irán y Corea del Norte),
el consejero de Seguridad Nacional, John
Bolton, habló el pasado noviembre de una
“troika de la tiranía” en América
Latina. “Esta troika de la tiranía, este
triángulo de terror que va de La Habana,
a Caracas y Managua, es la causa de un
sufrimiento humano inmenso, el motivo de
una gran inestabilidad regional y la
génesis de una cuna terrible de
comunismo”, dijo. Estados Unidos,
continuó, desea ver “caer cada punta de
ese triángulo. La troika se
desmoronará”.
Julio Borges, expresidente de la
Asamblea Nacional, también cree que la
ola contra Maduro traspasa Venezuela. De
hecho, él añade Bolivia. “Es un efecto
dominó, porque Venezuela hasta ahora
había sido el factor que alimentaba a
tres economías totalmente quebradas y
era el respirador artificial de Cuba y
Nicaragua. Y antes lo había sido de
otros Gobiernos. La propia crisis del
Ejecutivo de Maduro, del cubano, hace
que ni siquiera dé para sobrevivir más
allá de El Caribe o de Centroamérica, y
los únicos que les quedan son esos
enclaves: Cuba, Nicaragua, y
colateralmente Bolivia”.
El 4 de novembre del 1922, els
treballadors de l’arqueòleg Howard
Carter, que estava a punt d’abandonar la
recerca després de 16 anys excavant la
Vall dels Reis, van trobar una escala de
pedra que baixava a les entranyes de la
terra. La recerca de Carter era seguida
pels mitjans de comunicació i la
troballa va aixecar una gran expectació.
Segons les cròniques de l’època, més de
10.000 persones es van aplegar al lloc
del descobriment. Tutankhamon continua
fascinant i atraient milers de turistes
i, després de deu anys de restauracions,
el govern egipci l’ha volgut mostrar amb
tot el seu esplendor. Segons els
arqueòlegs egipcis i l’equip responsable
del projecte, avui una de les icones de
la Vall dels Reis està en millors
condicions que quan Carter la va mostrar
al món.
La restauració ha anat a càrrec de
l’empresa nord-americana Getty
Conservation Institute (GCI), que s’ha
centrat a millorar les condicions
ambientals de la tomba per mirar de
protegir-la de l’erosió del turisme, que
està tornant amb força a la necròpolis
reial excavada als turons desèrtics de
Luxor, al sud d’Egipte. L’arqueòleg
Neville Agnew, un dels responsables del
GCI, explica que la tomba no estava en
unes condicions “tan dolentes” quan va
començar l’obra, perquè l’estat de les
pintures era relativament estable. Els
frescos van quedar danyats principalment
per uns fongs que van causar centenars
de petites taques marrons que esquitxen
les pintures, però els investigadors
tenen la certesa que ja no representen
un perill. “Creiem que els punts marrons
van sorgir perquè la van segellar massa
de pressa. Hi havia molta humitat i hi
van aparèixer fongs. Avui els fongs són
morts. No van créixer des que Carter va
obrir la tomba: podem comparar les
fotografies”, va dir Agnew. Els
conservadors no han volgut retirar-los
perquè han penetrat dins la capa de
pintura, de manera que es podrien causar
danys als pigments. “Les taques marró
formen part de la història de la tomba”,
diuen.
El projecte de conservació ha inclòs la
instal·lació d’un sistema de ventilació
i filtració d’aire per mitigar la
humitat, a més d’un nou sistema
d’il·luminació led i millores en la
protecció i presentació del lloc,
incloent-hi la instal·lació de noves
tarimes de fusta elevades
d’observació.
Per millorar la conservació de
l’enterrament, l’institut Getty té
previst proposar al govern egipci que
limiti les visites de turistes a un
màxim de 25 persones alhora, una xifra
molt inferior a la que actualment rep el
diminut recinte on hi ha la mòmia i un
dels sarcòfags de Tutankhamon, que va
regnar a Egipte entre el 1332 i el 1323
aC. La decisió de limitar el flux de
turistes dependrà del ministeri
d’Antiguitats, que es finança en part
gràcies a les entrades que paguen els
visitants. El ministeri, responsable de
totes les excavacions arqueològiques
d’Egipte, no ha enviat funcionaris d’alt
rang a l’acte de presentació i només ha
autoritzat l’accés d’un reduït nombre de
periodistes a la tomba.
En la mateixa línia, l’egiptòleg Zahi
Hawass ha advertit que si no es canvia
el model de gestió de la Vall dels Reis
“no durarà 500 anys més”. “Necessitem un
programa de gestió de tota la vall. El
ministeri necessita dir quanta gent pot
entrar cada dia a la tomba de
Tutankhamon, quantes tombes estan
obertes o tancades. S’ha de gestionar el
lloc amb un programa global”, diu
Hawass, que també va ser ministre
d’Antiguitats.
El grup prové d?una antiga guerrilla que
ara promulga l?islam liberal contra el
règim de Teheran
https://www.ara.cat/politica/CNRI-secta-
iraniana-financa-Vox_0_2168183207.html
Vox es va fundar, el desembre del 2013,
amb donacions per valor de gairebé un
milió d’euros que provenien de l’entorn
del Consell Nacional de la Resistència
Iraniana (CNRI), un grup opositor al
règim de Teheran d’origen guerriller i
avui islamista liberal exiliat a Europa.
El CNRI també va finançar la primera
campanya de Vox a les eleccions
europees. L’artífex d’aquesta perillosa
amistat, l’exeurodiputat català Aleix
Vidal-Quadras, que va deixar el partit
després de no poder renovar l’escó a
Estrasburg, i el líder de la formació
ultradretana, Santiago Abascal, han
confirmat el finançament, destapat en
una sèrie d’informacions del diari El
País. Però què és i què pretén el CNRI?
I sobretot, quin interès té en l’auge de
la ultradreta a Europa?
Es tracta del paraigua polític de
l’organització dels Mujahidins del Poble
Iranià (MEK), la guerrilla d’inspiració
islamomarxista que es va organitzar a
mitjans dels anys 60 en la lluita contra
el règim del xaReza Pahlevi. El seu
logotip aleshores era un puny amb un
fusell, una falç i una estrella de cinc
puntes. El grup va ser un dels
components de la revolució que va
derrocar la dictadura del xa el 1979. “A
principis dels anys setanta, la majoria
dels seus militants van ser detinguts i
una desena dels seus líders van ser
executats; el mateix període, el sector
marxista del grup es va escindir, i allò
va causar una lluita interna violenta”,
recorda Massoud Sharifi Dryaz, professor
de la UAB. El xa va ser derrocat i
l’aiatol·là Khomeini va arribar al
poder, però la seva relació amb el MEK
de seguida va ser conflictiva perquè els
guerrillers es van oposar a la
confiscació del poder per part dels
simpatitzants de Khomeini i la
Constitució de la República Islàmica. El
1981 van ser il·legalitzats i van
començar a atemptar contra el nou règim:
van assassinar l’aiatol·là Beheixti, el
número 2 de Khomeini, a més del
president del país i el primer ministre.
Les seves víctimes es comptaven per
centenars.
5.000 combatents a l’Iraq
El grup es va refugiar al veí Iraq, sota
la protecció del règim de Saddam
Hussein, durant dues dècades: lluitaven
contra una dictadura sota les ales de la
dictadura enemiga, que els va donar
finançament, armes i fins i tot bases
militars a la frontera, des d’on
llançaven els seus atacs. La guerra
Iran-Iraq els va convertir en traïdors
als ulls de la majoria d’iranians, una
imatge que s’ha perpetuat fins a
l’actualitat i que explica per què el
seu suport avui a l’Iran és molt
limitat. El 1991 van col·laborar amb
Saddam en la massacre dels kurds del
nord de l’Iraq.
Quan els Estats Units van envair l’Iraq
el 2003 i van derrocar Saddam, no sabien
ben bé què fer amb els 5.000 combatents
del MEK, la majoria dels quals eren
dones. El nou govern iraquià -que era
pròxim a Teheran- volia expulsar els
guerrillers del país. Després de moltes
negociacions, Washington va optar per
traslladar-los a Albània. Els seus
líders, el matrimoni format per Massud
Rajavi (que fa anys que no apareix en
públic i a qui es dona per mort) i la
seva dona Maryam es van refugiar a
París. A l’exili han consolidat una
organització de tipus sectari que manté
el culte a la personalitat, obliga els
membres joves al celibat i els que estan
casats a divorciar-se i a jurar amor als
seus líders (els únics que sí que poden
estar casats). La separació de sexes és
estricta als seus campaments. Diversos
informes, com el de RAND de 2009, els
consideren una secta.
El 1997 els Estats Units els va posar a
la llista negra d’organitzacions
terroristes, i la UE va fer el mateix el
2002. Des d’aleshores, el grup s’ha
dedicat sobretot a fer de lobi i buscar
suports internacionals: “Són capaços
d’aliar-se amb qualsevol que critiqui
l’Iran, sigui qui sigui”, explica a
l’ARA un periodista francès d’origen
iranià que demana no ser identificat. I
es tracta d’un lobi amb molts recursos.
“Abans tenien els diners de Saddam i ara
en reben de l’Aràbia Saudita, que
competeix amb l’Iran per l’hegemonia al
Pròxim Orient: Trump no vol embrutar-se
les mans”, afegeix. El grup també s’ha
atribuït algunes filtracions sonades,
com les 55.000 pàgines i els 183 CD
procedents d’un arxiu secret de Teheran
que el primer ministre israelià Benjamin
Netanyahu va fer públiques a l’abril per
demostrar que el règim dels aiatol·làs
se saltava l’embargament nuclear.
Cada any el CNRI organitza a París unes
jornades amb milers de participants,
entre ells importants ponents
internacionals, que reben sumes
substancioses per les seves
intervencions: a la declaració pública
de béns de John Bolton, assessor de
seguretat de la Casa Blanca, hi consta
que va rebre 40.000 dòlars del moviment
per la seva intervenció en la jornada
del 2017. L’exministre d’Exteriors
francès, Bernard Kouchner, l’exalcalde
de Nova York i advocat personal de
Trump, Rudolph Giuliani, i els
expresidents espanyols José María Aznar
i Jose Luís Rodríguez Zapatero també van
ser convidats a aquestes trobades.
I almenys el lobi els ha servit per
sortir de la llista negra: el 2009 la UE
va deixar de considerar-los terroristes
i Washington va fer el mateix el 2012.
Això els va permetre accedir a comptes
amb desenes de milions que tenien
bloquejats.
“No és el primer cop que donen suport a
grups radicals”, explica un empresari
iranià resident a Barcelona que demana
no ser identificat. “S’enfronten al
règim de l’Iran per poder, no per
ideologia, i els és igual amb qui
pacten. Per als iranians que vivim a
Europa i que patim els estereotips és
una vergonya que financin Vox”. Per a
l’escriptora iraniana Nazanin Armanian,
exiliada a Barcelona, “aquests grups
iranians no coneixen Abascal i ni tan
sols parlen espanyol: són un canal de
transferència dels diners del Golf i de
sectors feixistes dels Estats Units cap
a la ultradreta”.
De guerrilla a grup de pressió a
l’exili
1965
Fundació dels Mujahidins del Poble
Iranià (MEK), una guerrilla urbana que
combat el xa.
1979
El MEK participa en la revolució que
derroca el xa.
1980
El MEK convoca al juny una manifestació
a Teheran en què participen 150.000
persones. Khomeini ordena la repressió i
hi ha desenes de morts. El grup és
il·legalitzat i s’exilia a l’Iraq.
1983
L’organització es posa al costat de
Saddam Hussein en la guerra Iran-Iraq
(1980-1988) i queda sota la seva
protecció
2003
Amb la invasió de l’Iraq pels estats i
la caiguda de Saddam, el MEK perd el
suport de Bagdad i s’exilia a Europa.
Perú alberga el cuarto bosque más grande
del mundo, con una extensión de 680.000
kilómetros cuadrados (la superficie
total de España es de 505.370 km2). El
bosque peruano, buena parte del cual
se...
Suècia està a poques hores de tancar el
període d’incertesa política més llarg
de la seva història moderna. Després de
quatre mesos d’intenses negociacions,
els socialdemòcrates han aconseguit els
suports que els permetran reeditar un
govern en minoria amb el partit
ecologista. Alhora, l’acord garanteix
que l’extrema dreta (Demòcrates de
Suècia) continua aïllada, cosa que situa
Suècia com una rara avis als països
escandinaus, on la ultradreta té
influència política, ja sigui des de
dins del govern (Noruega i Finlàndia) o
oferint-li suport parlamentari
(Dinamarca).
Divendres passat sortia a la llum un
acord de govern que garantia l’abstenció
del Partit de Centre i els Liberals en
la votació per nomenar primer ministre
Stefan Löfven, ara en funcions. Diumenge
al migdia, però, van saltar totes les
alarmes quan l’agència de notícies sueca
TT va informar que el Partit de
l’Esquerra es decantava per votar-hi en
contra. Fins llavors s’havia donat per
descomptat que la formació, que ja va
donar suport a l’anterior govern
roig-i-verd, no posaria bastons a les
rodes a Löfven. Però el partit -amb
arrels en el comunisme i autodefinit com
a socialista i feminista- s’havia sentit
profundament ofès per un pacte que
inclou una clàusula que explicita que
l’Esquerra no pot tenir influència en la
direcció política del país. Això
suposava, al seu entendre, equiparar-lo
amb el partit xenòfob Demòcrates de
Suècia. A més, va criticar durament el
gir a la dreta d’algunes de les 73
mesures incloses a l’acord. El líder
excomunista, Jonas Sjösted, va
condicionar la seva abstenció a una
negociació amb Löfven per garantir que
manté oberta la possibilitat de cooperar
en àmbits no inclosos al pacte.
Després de 48 hores de converses, el
Partit de l’Esquerra va anunciar ahir
que finalment s’abstindrà en la votació,
que tindrà lloc demà, cosa que aplana
definitivament el camí a Löfven per
sortir del Riksdag (Parlament) com a
primer ministre. Tot i així, el seu
líder va deixar clar que està disposat a
fer caure l’executiu si tira endavant
mesures incloses a l’acord que
l’Esquerra considera “línies vermelles”,
com una reforma del mercat laboral que
suposi més inseguretat per als
treballadors o la liberalització del
mercat dels lloguers.
Fi del bloqueig
La votació de demà serà la tercera que
se celebra al Riksdag per triar el
primer ministre després de dos intents
fallits, un de Löfven i un altre del
líder conservador, Ulf Kristersson. Les
eleccions del setembre van deixar uns
resultats difícils de gestionar, sense
majories clares -144 escons per al bloc
de l’esquerra i 143 per al centredreta-
i amb un important creixement de
l’extrema dreta, que va passar de 49
diputats a 62. La resta de partits
havien promès que mantindrien el cordó
sanitari, però els conservadors moderats
i els democristians van acabar sucumbint
i van intentar formar un govern amb el
suport extern dels Demòcrates de Suècia.
Els seus altres dos socis, centristes i
liberals, no ho van acceptar, i han
acabat facilitant la investidura del seu
fins ara enemic polític. El pacte inclou
una col·laboració pressupostària, però
els dos partits han remarcat que
seguiran fent una oposició liberal.
Segons el sistema parlamentari suec, per
ser elegit primer ministre només cal
demostrar que no hi ha una majoria en
contra (175 diputats dels 349 totals),
cosa que Löfven té garantida amb
l’abstenció de Centre, Liberals i
Esquerra. El govern estarà format per
socialdemòcrates (100 diputats) i
ecologistes (16) i tindrà el suport
parlamentari de centristes (31),
Esquerra (28) i Liberals (20). Això
suposa una suma de 195 diputats, mentre
que s’esperen els vots en contra de
conservadors moderats (70), Demòcrates
de Suècia (62) i democristians (22).
El president es reuneix a Washington amb
congressistes demòcrates i republicans,
entre ells John Lewis, figura històrica
en la lluita pels drets civils
Trasladarse de un punto a otro en la
ciudad brasileña de Fortaleza, en el
noreste de Brasil, se ha convertido en
misión casi imposible desde que empezó
el año. Los ataques incendiarios contra
los autobuses han dejado el sistema de
transporte público diezmado y han
quintuplicado el precio de una carrera
de Uber. Las calles están inundadas de
basura, que dejó de ser recogida después
de que los camiones de recogida fueran
atacados. Y los comercios tienen
prohibido abrir, bajo amenaza de
represalias del crimen organizado. Este
caos es fruto de los atentados
orquestados por bandas criminales que
pretenden paralizar la dispersión de sus
líderes presos por presidios federales
(para debilitar los grupos). Esta es la
primera crisis de seguridad del nuevo
Gobierno, que encabeza Jair Bolsonaro y
del juez que le acompaña al frente del
Ministerio de Justicia, Sérgio Moro.
Los delincuentes han llevado el caos a
Fortaleza, la capital, y a 46 ciudades
más del Estado de Ceará con 187 ataques
contabilizados. “En mi barrio (los
delincuentes) han ido a las tiendas
diciendo que había que cerrar. Los que
intentaron abrir vieron que pasaban por
las calles para ver si alguien había
abierto. Dicen que todo el mundo se
tiene que quedar dentro de casa, que si
no queman todo", relata una vecina de
Caucaia, la segunda ciudad del Estado.
L'alcalde d'una de les ciutats més
importants de Polònia, Gdansk, ha estat
apunyalat en plena marató per recollir
diners per als hospitals. Una persona ha
saltat a l'escenari i ha clavat un
ganivet a Pawel Adamowicz. L'home està
detinguts i la polica investiga
l'agressió. L'alcalde està ingressat
greu i l'han hagut d'operar
d'urgència.
Adamowicz, de 53 anys, participava en un
acte de la Gran Orquestra de Gdansk en
què es recullen milions d'euros per
comprar material mèdic per als
hospitals. Quan era a l'escenari, enmig
de les celebracions, un home l'ha
assaltat i l'ha apunyalat. L'atacant ha
celebrat la seva acció davant el públic
amb crits d'"Adamowicz ha mort".
Ràpidament l'han reduït i està detingut.
La principal autopista de la República
Democrática del Congo se llama río
Congo. Es la vía de comunicación más
importante y su cauce vertebra todo el
país a través de sus afluentes. Cada
día...
La principal autopista de la República
Democrática del Congo se llama río
Congo. Es la vía de comunicación más
importante y su cauce vertebra todo el
país a través de sus afluentes. Cada día
centenares de personas se embarcan desde
las provincias de Kibu y Equateur en un
viaje de varios días por sus aguas. Se
deslizan corriente abajo huyendo de los
estragos de la guerra con el objetivo de
llegar a Kinshasa, la capital del
país.
Con una extensión similar a la de
Madrid, esta ciudad de 12 millones de
personas engulle cada año 390.000
habitantes nuevos, según los datos de
las Naciones Unidas. La apodaban
Kin-la-Belle hasta que, en la década de
los 90, la mala gestión de sus aguas
residuales y deshechos inundó la ciudad.
Desde entonces su población no ha dejado
de crecer. Tampoco lo han hecho los
problemas de salubridad en los
suburbios, por eso ahora sus habitantes
la llaman Kin-Poubelle, basura en
francés.
Sorpresa a les eleccions presidencials
que s'han fet a la República Democràtica
del Congo, el segon estat africà més
extens, després d'Algèria. Un cop fet el
recompte dels vots d'aquest país de 82
milions d'habitants (el 16è del món),
l'opositor Félix Tshisekedi ha guanyat
les eleccions que es van fer el 30 de
desembre a la República Democràtica del
Congo.
Segons els resultats encara
provisionals, que s'havien de saber el
dia de Reis, però que no s'han fet
públics fins aquesta matinada,
Tshisekedi ha aconseguit més del 38%
dels vots, per damunt del també
opositor, l'empresari Martin Fayulu, que
ha obtingut el 35%. El tercer candidat
més votat ha estat l'oficialista
Emmanuel Ramazani Shadary, delfí del
fins ara president, Joseph Kabila, amb
el 24% dels sufragis.
A la votació hi van participar poc més
de 18 milions de congolesos, un 47,5% de
la població amb dret a vot.
Un grup de diputats de parlaments
d'Europa i eurodiputats visiten els
presos polÃtics a la presó per
expressar-los suport i afirmen que
vetllaran pel respecte a les lleis
europees
L'exministre d'Exteriors d'Eslovènia i
eurodiputat, Ivo Vajgl, juntament amb un
grup d'eurodiputats i diputats europeus
ha visitat aquest dimarts a la tarda els
polítics empresonats a Lledoners. Vajgl
ha assenyalat que estaran "molt atents"
durant el judici de l'1-O que ha de
començar en les properes setmanes "per
assegurar que es respecten les lleis
europees". "És una vergonya europea el
que està passant a Catalunya", ha
criticat Ivo Vajgl. Per ell, "s'hauria
de conèixer que Espanya està violant les
lleis de la Unió, perquè ha construït un
relat per poder iniciar un procés
judicial monstruós només comparable als
dels règims totalitaris". El grup de
diputats europeus i eurodiputats vol
conèixer el cas català de primera mà.
La República Democràtica del Congo
continuava ahir sense connexió a
internet a tot el país per segon dia
consecutiu per ordre del govern de
Joseph Kabila mentre la ciutadania
espera els resultats de les caòtiques
eleccions presidencials de diumenge. El
retard en el recompte i la restricció de
les comunicacions confirmen, segons
l’oposició, els pitjors temors que el
règim pretén fer trampes davant de la
victòria real dels candidats opositors,
com ja auguraven els sondejos.
Tot just després de tancar les urnes,
tant la coalició opositora que encapçala
Martin Fayulu com la llista oficialista
d’Emmanuel Ramazani Shadary es van
atribuir la victòria electoral, sense
esperar els resultats oficials. A més a
més, 1,2 milions de congolesos no van
poder votar perquè l’executiu va ajornar
fins al març la celebració de les
eleccions en tres regions al·legant
problemes de seguretat i el brot de
l’Ebola que castiga l’est de l’enorme
país.
Barnabe Kikaya bin Karubi, assessor
sènior del president Joseph Kabila, va
declarar que els serveis d’internet i la
missatgeria instantània dels telèfons
mòbils es van tallar per preservar
l’ordre públic després que comencessin a
circular “resultats ficticis” a les
xarxes socials. En aquest sentit,
l’executiu assenyala que aquests rumors
posen en perill la fràgil estabilitat de
la societat i poden portar el país
“directament al caos”. Les connexions
quedaran tallades fins que diumenge -6
de gener- es publiquin els resultats
complets i definitius, 15 dies després
de les eleccions.
Senyal tallat
D’altra banda, també ha quedat
interromput el senyal de Radio France
Internationale (RFI), una de les fonts
de notícies més populars del Congo, una
antiga colònia dependent de París fins
al 1960. A més, el govern ha retirat
l’acreditació del cap de la delegació de
l’emissora per haver donat els resultats
no oficials de l’oposició. El candidat
Fayulu va assegurar dilluns que els seus
recomptes propis, fets a partir de
diferents mostres en col·legis, donaven
guanyadora la seva candidatura. Els
comicis s’haurien d’haver celebrat fa
dos anys, però el president Kabila ha
intentat mantenir-se en el poder, i de
fet va fracassar al plantejar un
referèndum per eliminar el límit de dos
mandats. La tensió actual allunya el
país de poder fer finalment un traspàs
polític en pau.
És el primer atac amb explosius a Egipte
contra turistes des del 2015
https://www.ccma.cat/324/almenys-dos-mor
ts-en-lexplosio-dun-autobus-turistic-a-l
es-piramides-de-gizeh/noticia/2895208/
Una explosió en un autobús ple de
turistes que feia una visita per les
piràmides de Gizeh ha deixat almenys
quatre morts i més de deu ferits.
Segons ha informat el Ministeri de
l'Interior, s'hauria col·locat un
artefacte explosiu casolà en una zona de
les piràmides, als afores del Caire, i
s'hauria fet detonar quan hi circulava
un autobús turístic.
Tres turistes vietnamites i el guia han
mort, i hi ha més de deu ferits. Tots
serien turistes, a més del conductor de
l'autobús.
Els tres turistes morts anaven amb un
grup de catorze persones del Vietnam.
És el primer atac amb explosius a Egipte
contra turistes des del 2015.
Caça i persecució contra el periodisme
crític i ONG dels drets humans. El
govern de Nicaragua ha detingut
informadors i ha irromput en diferents
mitjans de comunicació que denuncien la
brutal repressió que des del 18 d’abril
passat exerceix contra la dissidència,
en un conflicte que ja ha ocasionat
entre 235 i 674 morts, segons les fonts
-l’executiu en reconeix 200-, 675 presos
polítics, centenars de desapareguts i
desenes de milers d’exiliats en un país
de poc més de 6 milions d’habitants.
En les últimes setmanes, el règim ha
assetjat informadors fins al punt que
alguns s’han exiliat per por de perdre
la vida, i ha assaltat la cadena de
televisió 100% Noticias i el diari
Confidencial, dirigit per Carlos
Fernando Chamorro, fill de
l’expresidenta Violeta Chamorro, sota
l’acusació d’“incentivar l’odi i la
violència i provocar i conspirar per la
comissió d’actes terroristes”.
El president Daniel Ortega va ordenar
l’expulsió del país dels membres del
Grup Interdisciplinari d’Experts
Independents (GIEI) quan intentaven
presentar l’informe sobre les violacions
de drets humans durant la crisi. El
grup, patrocinat per la Comissió
Interamericana de Drets Humans i
l’Organització dels Estats Americans, va
aconseguir fer públiques a Washington
les seves conclusions en què assenyalen
com a responsable a l’Estat del gruix de
la violència exercida de manera
organitzada i orquestrada com una
“política de repressió impulsada i
avalada per la màxima autoritat”.
Nicaragua havia estat fins aquest any
“una mena d’oasi” en una regió com la de
Centreamèrica amb les ciutats i els
països amb més violència del món,
subratlla Rafael Grasa, professor de
Relacions Internacionals de la UAB i bon
coneixedor de l’àrea. Però les protestes
del 18 d’abril en contra de la reforma
de la Seguretat Social i les retallades
van ser el catalitzador d’un malestar
social latent.
Les protestes han continuat amb
jubilats, treballadors i estudiants als
carrers i barricades, i s’ha multiplicat
la repressió no només de la policia sinó
també de l’exèrcit i de grups
paramilitars propers al sandinista
Ortega, de qui ja pocs dubten que s’ha
convertit en un “autoritari” en un país
“que ja funciona com a dictadura”, en
paraules de Matias Bianchi, politòleg i
director del think tank Asuntos del
Sur.
La crisi ha evidenciat, destaca Bianchi,
el doble raser amb què la comunitat
internacional està jutjant la violència
nicaragüenca i la veneçolana i apunta
que Nicaragua ha estat tradicionalment
“el tap de les maras [bandes criminals],
el crim organitzat i els migrants
centreamericans”, una funció que
explicaria la menor condemna i atenció
mediàtica, al seu parer. Per a aquest
expert, la crisi oberta també ha posat a
prova “el control del territori” del
règim orteguista. En aquest sentit,
Bianchi diu que “la pressió es dona a
tots els racons del país per part de les
cèdules territorials” que vigilen els
veïns i exerceixen la violència i
fustigació contra els crítics.
A més, les ONG que treballen per la
defensa dels drets humans estan també en
el punt de mira del règim, fins al punt
que es va prohibir la celebració del Dia
Internacional dels Drets Humans, el 10
de desembre passat. El govern ha
involucrat el Centre Nicaragüenc dels
Drets Humans, el Cenidh, d’estar al
darrere d’un incendi en què van morir
calcinats sis membres d’una família en
un domicili de Managua, el 16 de juny,
en una operació “per eliminar
sandinistes”. L’acusació no va
acompanyada de proves.
Perpetuar-se al poder
Ortega i la seva dona, Rosario Murillo,
han fet de Nicaragua la seva finca
particular, a l’estil del que va fer la
família del dictador Somoza, que va ser
derrotat pels revolucionaris sandinistes
dirigits per Ortega. Quatre dècades
després, les diferències de les tres
figures s’han difuminat fins a
confondre’s. “Són caudillistes, que
acumulen càrrecs i volen preservar els
seus interessos familiars i amb la
inequívoca voluntat de perpetrar-se al
poder”, assenyala Rafael Grasa.
El director d’Afers del Sud es mostra
poc optimista sobre com es pot recuperar
la normalitat però assegura que no creu
en una “solució interna”. La parella
Ortega-Murillo han donat proves que no
té intenció de cedir i avançar les
eleccions, per la possibilitat de
perdre-les. A l’estiu, el govern es va
aixecar de la taula de diàleg en què
participaven sindicats, empresariat i la
poderosa Església catòlica. Trencats els
ponts, continua el politòleg Bianchi,
només queda la pressió internacional per
aïllar encara més un govern que ha
“travessar totes les línies”.
Corea del Nord i del Sud han fet aquest
dimecres un primer pas per a la
reconnexió ferroviària: han celebrat una
cerimònia simbòlica per inaugurar el
projecte que ha de servir perquè els dos
països tornin a estar connectats per
tren i també per carretera. En l'acte
també hi han participat representants de
les Nacions Unides i de països veïns com
Rússia, la Xina i Mongòlia, ja que la
connexió ferroviària de les dues Corees
podria servir per dur a terme un
projecte molt més ambiciós que permetés
connectar el ferrocarril intercoreà amb
el transiberià, i crear així una ruta
entre Corea i Europa.
L'acte, però, ha estat simplement
simbòlic, perquè la cerimònia no marca
l'inici real de la construcció del
ferrocarril entre els dos països. Corea
del Sud ha aclarit que el projecte es
desenvoluparà en funció de l'evolució de
les negociacions per a la
desnuclearització de Corea del Nord i
les sancions aprovades contra aquest
país.
"La cerimònia d'inauguració és
significativa perquè demostra la
voluntat de les dues Corees de cooperar
activament en el projecte de
modernització i connexió dels seus
ferrocarrils i carreteres", ha destacat
el ministre sud-coreà d'Unificació, Cho
Myoung-gyon, que ha participat en
l'acte.
Les dues Corees van acordar la
reconnexió ferroviària entre els dos
països en la cimera que el president
sud-coreà, Moon Jae-in, i el líder
nord-coreà, Kim Jong-un, van celebrar a
l'abril. En una trobada posterior a
Pyongyang al setembre, els dos
mandataris van decidir celebrar una
cerimònia per commemorar l'inici del
projecte. La cerimònia s'ha celebrat,
però amb mesos de retard.
L'ajornament de l'acte s'ha degut a la
reticència de les Nacions Unides, sota
la influència dels Estats Units, de
permetre l'accés a Corea del Nord als
materials necessaris per fer un estudi
de camp de l'estat de les vies d'aquest
país. En realitat es creu que Washington
temia una possible violació de les
sancions imposades al règim de Pyongyang
i l'acceleració de la cooperació entre
les dues Corees en un moment en què les
negociacions entre la Casa Blanca i
Corea del Nord sobre la
desnuclearització semblen estancades.
L'ONU va concedir finalment a Seül una
exempció de les sancions a finals de
novembre per dur a terme la primera
inspecció ferroviària d'aquest tipus
entre els dos països des de l'any 2007.
Aquest dimarts el Consell de Seguretat
ha concedit una nova exempció perquè es
pogués celebrar la cerimònia.
L'acte ha començat a l'estació
nord-coreana de Panmun, a la ciutat
fronterera de Kaeson. Fins allà s'hi han
traslladat en un tren especial un
centenar de representants sud-coreans:
el ministre de Transport, Kim Hyun-mee;
el d'Unificació, Cho Myoung-gyon; i
diversos líders parlamentaris,
funcionaris i experts tècnics.
La delegació nord-coreana també estava
formada per unes cent persones, entre
elles el responsable governamental de
les relacions intercoreanes, Ri
Son-gwon; i el viceministre de
Ferrocarrils, Kim Yun-hyok.
Durant la cerimònia, representants dels
dos països han pronunciat diversos
discursos i han inaugurat un cartell a
l'estació.
Més de 10.000 persones -fins a 15.000
segons algunes fonts- han sortit al
carrer aquest diumenge a Budapest per
mostrar el seu rebuig a la controvertida
reforma laboral aprovada aquesta setmana
pel govern hongarès. La protesta l'han
convocada l'oposició i els sindicats.
Anomenada popularment "llei de
l'esclavatge", eleva el nombre d'hores
extres anuals autoritzades de 250 a 400
i permet pagar-les amb 36 mesos de
retard. També que els empresaris puguin
obligar els seus empleats a treballar
sis dies a la setmana.
Ha estat el quart dia de protestes, que
també es fan contra les polítiques del
primer ministre nacionalista conservador
Viktor Orbán, que governa amb majoria
absoluta des de 2010. Molts manifestants
portaven alguna peça de roba de color
blanc per mostrar el seu caràcter
pacífic.
Eslovènia convoca l'ambaixador espanyol
per les crítiques a la "via eslovena"
http://ow.ly/cnkq30mXeCI
Eslovènia ha citat l'ambaixador espanyol
després de la polèmica generada per les
paraules del president de la
Generalitat, Quim Torra, fent una crida
a emular la "via eslovena" a la
independència. Les paraules de Torra han
estat criticades des de tots els partits
de l'oposició, que han relacionat la
independència eslovena amb la violència,
ja que en el breu conflicte amb
l'exèrcit iugoslau va haver-hi desenes
de morts.
Segons ha avançat el diari eslovè
"DELO", el ministeri d'Afers Exteriors
rebrà el diplomàtic espanyol aquest
dimecres per "intentar explicar" que el
camí cap a la independència del país "no
va ser un acte violent". Ljubljana
defensarà que es van veure obligats a
defensar-se davant dels atacs de
l'exèrcit federal de Iugoslàvia. Segons
han assegurat fonts diplomàtiques
eslovenes citades per l'agència ACN, la
secessió del país va ser "pacífica i
democràtica":
"És comprensible que sigui un tema
difícil per Espanya, però és totalment
erroni tergiversar la via eslovena, que
realment va ser un model de com fer la
independència de manera pacífica i
democràtica"
Aquestes fonts assenyalen que "l'única
violència" va ser la provocada per
"l'agressió armada" de l'exèrcit federal
iugoslau i que la "via eslovena és la
via de l'estat de dret".
El viatge de Torra a Eslovènia, durant
el qual es va reunir amb el president
del país, i la polèmica sobre la defensa
de la "via eslovena" han generat
"malestar" a Ljubljana, segons han admès
fonts diplomàtiques del país
balcànic.
A la reunió d'aquest dimecres, el govern
eslovè traslladarà a la diplomàcia
espanyola que el país va viure un "atac"
per part de les forces de l'exèrcit de
Milosevic i que l'únic acte "il·legal"
va ser aquella "agressió". A més,
reiterarà que el procés d'independència
va ser modèlic i legal
El alarmante discurso pronunciado el
martes en San Diego por la secretaria de
Seguridad Interior estadounidense,
Kirstjen Nielsen, tuvo más impacto en
Tijuana que en la próspera ciudad, y
base naval,...
Theresa May ha avisat Espanya que el seu
govern protegirà la "sobirania
britànica" de Gibraltar durant les
negociacions sobre la futura relació
entre el Regne Unit i la Unió Europea
després del Brexit.
L'advertiment de la primera ministra
britànica arriba el dia que s'ha
concretat un principi d'acord entre
Brussel·les i Londres sobre com haurà de
ser la seva relació després del Brexit.
Es tracta de l'esborrany d'una
declaració política que s'haurà
d'aprovar aquest diumenge, i que no fa
cap referència al problema de Gibraltar.
Al text s'hi diu que la futura relació
entre la UE i el Regne Unit haurà de ser
ambiciosa i profunda a nivell econòmic i
de seguretat.
En la seva compareixença al Parlament de
Westminster, la primera ministra ha
presentat aquest segon document,
destacant que crearà una nova àrea de
lliure comerç, innovadora amb la Unió
Europea.
Sobre el penyal, May, que aquest
dimecres va conversar amb Pedro Sánchez,
ha dit al Parlament britànic que va ser
"absolutament clara" amb el president
del govern espanyol, a qui va traslladar
que "la sobirania britànica de Gibraltar
es protegirà" i que "la futura relació
ha de funcionar per a tota la família
del Regne Unit".
"Les negociacions estan ara mateix en un
moment crític. Tots els nostres esforços
s'han de centrar en treballar amb els
nostres socis europeus per dur aquest
procés a la seva conclusió final, en
l'interés de tots els nostres pobles"
Theresa May, aquest dijous, davant del
10 de Downing Street (Reuters)
Theresa May, aquest dijous, davant del
10 de Downing Street (Reuters)
Espanya, per la seva banda, ha demanat
garanties que mantindrà l'última paraula
en qualsevol negociació futura al
voltant del Brexit en la qual hi hagi
Gibraltar involucrat.
Precisament aquest dijous, el govern del
PSOE, a través del secretari d'Estat per
a la UE, Luis Marco Aguiriano, ha
afirmat que versions anteriors de
l'acord del Brexit recollia la posició
espanyola sobre Gibraltar però que a
última hora s'ha modificat "amb
nocturnitat i traïdoria", a petició de
la mateixa Theresa May.
El portaveu de la Comissió Europea ha
reconegut que, tot i el preacord, hi ha
punts, com el del polèmic penyal, que
s'han deixat en mans dels estats perquè
siguin ells els que decideixin.
Picardo: "Si no es parla de sobirania
podrem tenir una bona relació amb els
nostres veïns"
Des de Gibraltar, el seu ministre en
cap, Fabian Picardo, ha dit que podran
asseure's a negociar amb Espanya quan es
faci efectiu el Brexit, sempre que no es
qüestioni la sobirania.
"Espanya no necessita un veto per
tenir-nos en una taula. Sempre que no es
parli de sobirania, restriccions o
controls i que això es respecti, podrem
tenir una bona relació amb els nostres
veïns"
El ministre en cap de Gibraltar, Fabian
Picardo, presentant el document sobre el
Brexit en el Parlament del penyal
(Reuters)
El ministre en cap de Gibraltar, Fabian
Picardo, presentant el document sobre el
Brexit en el Parlament del penyal
(Reuters)
Davant del Parlament gibraltareny,
Picardo ha assegurat que el seu govern
ha aconseguit que es respectin totes les
"línies vermelles" i no han fet
"concessions" en matèria de "sobirania,
jurisdicció i control" en la primera
fase de les negociacions sobre el
Brexit
PP: "És el més gran fiasco de la
política exterior espanyola als últims
100 anys"
A Madrid, mentrestant, el Partit Popular
ha carregat amb contundència contra la
negociació del govern de Sánchez sobre
Gibraltar en el marc del Brexit. "És el
més gran fiasco de la política exterior
espanyola als últims 100 anys", ha
assegurat al Congrés el secretari de
Relacions Internacionals del PP, José
Ramón García-Hernández.
José Ramón García-Hernández acusa el
govern espanyol de no haver fet els
deures en la qüestió de Gibraltar
José Ramón García-Hernández acusa el
govern espanyol de "no haver fet els
deures" en la qüestió de Gibraltar
El dirigent popular ha acusat l'executiu
de Sánchez de "no haver fet els deures"
en la qüestió del penyal i ha dit que
això es tradueix en un "fracàs sense
pal·liatius" per a Espanya.
"La gent del Camp de Gibraltar es
quedarà amb un pam de nas. Hi haurà
d'anar Borrell a vendre els cacauets de
la negociació i explicar-los que no hi
ha cap referència de Gibraltar (···)
Picardo està donant bots d'alegria"
http://www.ccma.cat/324/sanchez-avisa-qu
e-si-no-hi-ha-canvis-sobre-gibraltar-esp
anya-vetara-el-brexit/noticia/2888622/
El president del govern espanyol, Pedro
Sánchez, ha avisat que, "si no hi ha
canvis" sobre Gibraltar, Espanya vetarà
l'acord sobre el Brexit.
Acabat d'arribar a l'Havana, Sánchez ha
dit a través de Twitter que, després de
la conversa amb la primera ministra
britànica, Theresa May, les posicions de
Madrid i Londres "continuen allunyades".
Ho ha fet en dos missatges, un en
castellà i un altre en anglès:
Pedro Sánchez
@sanchezcastejon
Tras mi conversación con Theresa May,
nuestras posiciones permanecen lejanas.
Mi Gobierno siempre defenderá los
intereses de España. Si no hay cambios,
vetaremos el Brexit.
1,941
19:28 - 22 Nov 2018
Twitter Ads information and privacy
1,412 people are talking about this
Twitter Ads information and privacy
Pedro Sánchez
@sanchezcastejon
After my conversation with Theresa May,
our positions remain far away. My
Government will always defend the
interests of Spain. If there are no
changes, we will veto Brexit.
2,335
19:29 - 22 Nov 2018
Twitter Ads information and privacy
2,414 people are talking about this
Twitter Ads information and privacy
Aquest missatge de Sánchez arriba poc
després que el secretari d'Estat per a
la UE, Luis Marco Aguiriano, acusés el
govern britànic de canviar "amb
nocturnitat i traïdoria" l'acord del
Brexit.
Aguiriano ha assenyalat que l'executiu
espanyol donarà suport al preacord sobre
el Brexit si s'aconsegueix "prou
claredat sobre les implicacions"
jurídiques i polítiques de l'article
184, que contempla que els afers sobre
Gibraltar s'acordaran entre el Regne
Unit i la UE, sense mencionar
Espanya.
Pel govern Sánchez, resulta clau que
qualsevol assumpte relacionat amb
Gibraltar compti amb el vistiplau
d'Espanya, un punt que Aguiriano ha
demanat que quedi explicitat "amb total
claredat".
Aquest dimecres al vespre, Sánchez i May
van mantenir una conversa telefònica
sobre el penyal. Aquest dijous, la
primera ministra britànica ha dit a la
Cambra dels Comuns que el seu govern
protegirà la "sobirania britànica" de
Gibraltar.
Gibraltar i Espanya han tancat una
entesa bilateral en qüestions com
fiscalitat o veïnatge preveient el
moment en què es faci efectiva la
sortida del Regne Unit de la Unió
Europea. Tot i això, Pedro Sánchez ha
dit aquest dimecres que no hi ha avenços
amb el Regne Unit sobre el penyal i ha
alertat que, tal com està l'acord en
aquesta qüestió, va contra l'essència i
els interessos d'Espanya.
"Ens sentim contrariats. Hem trobat en
l'acord de retirada una sèrie d'elements
que posen en qüestió la capacitat que té
Espanya per poder negociar amb el Regne
Unit sobre el futur de Gibraltar i això
no és acceptable pel govern
d'Espanya."
Des del govern espanyol s'especifica que
el preacord amb Gibraltar és independent
de l'acord transitori del Brexit i de la
declaració política sobre la futura
relació entre Londres i Brussel·les. El
govern espanyol segueix oposant-se, ara
com ara, a aquests dos documents.
Les banderes d'Espanya, el Regne Unit i
Gibraltar a la frontera de la Línia de
la Concepción (Reuters)
Les banderes d'Espanya, el Regne Unit i
Gibraltar a la frontera de La Línea de
la Concepción (Reuters)
Aquest diumenge, els 27 tenen previst
aprovar el text presentat per Theresa
May en una cimera de líders. Des
d'aquest dilluns, els ministres
d'Exteriors de la Unió Europea han
començat a preparar la reunió.
El govern espanyol condiciona el suport
al Brexit al fet que Londres faci canvis
en la qüestió de Gibraltar. Demana que
quedi molt clar i per escrit que
qualsevol acord de la Unió amb el Regne
Unit sobre el Penyal haurà de comptar
abans amb el vistiplau de Madrid. Segons
l'executiu espanyol, falta "claredat
jurídica" pel que fa a les relacions que
hi haurà entre la UE i Gibraltar.
El abogado de los afectados por la
contaminación causada por la petrolera
en la selva ecuatoriana reclama desde
hace 25 años que la transnacional repare
el daño, como le obliga la justicia
Pablo Fajardo es como un corredor de
fondo, sabe que la clave está en la
resistencia, en mantener la mente clara
y no perder nunca de vista el objetivo.
El abogado de la Unión de Afectados y
Afectadas por las Operaciones Petroleras
de Texaco (UDAPT) lleva 25 años de lucha
contra el gigante petrolero Chevron
(empresa que absorbió a Texaco en el
2000) por el daño ecológico que causaron
y siguen causando sus actividades en la
Amazonia ecuatoriano. Los tribunales de
Ecuador le han dado la razón hasta en
cuatro ocasiones y han obligado a la
transnacional a pagar 9,5 millones de
dólares a los 30.000 afectados. Pero
desde esa sentencia en 2014, no han
visto un solo dólar y el desastre
cultural, medioambiental y sanitario
sigue sin remediarse.
Ahora, Fajardo y los pueblos de la
Amazonía buscan justicia en tribunales
internacionales, pero enfrentarse a un
Goliat que emplea a 2.000 abogados a
tiempo completo en el caso no está
siendo fácil. Estados Unidos, Argentina
y Brasil ya les han dado la espalda. Y
todavía pelean en última instancia para
que Canadá no haga lo mismo. En
septiembre, el Tribunal Permanente de
Arbitraje ordenó al gobierno de Ecuador
anular la condena contra Chevron, una
petición que se salta la separación de
poderes. Y entre tanto, los demandantes
han sufrido agresiones, amenazas,
espionaje y todo tipo de
difamaciones.
Pablo Fajardo y Jose Justino Piaguage
durante la charla que ofrecieron en
Barcelona
Pablo Fajardo y Jose Justino Piaguage
durante la charla que ofrecieron en
Barcelona (La Fede)
Fajardo, que visitó Barcelona invitado
por La Fede junto al representante
indígena y miembro de la UDAPT Jose
Justino Piaguage, advierte de que su
caso sienta un precedente de injusticia
para todos los pueblos del mundo. Si la
comunidad internacional no reacciona,
afirma, el poder de las transnacionales
se impondrá al respeto a los derechos
humanos y la soberanía de los
estados.
La última vez que La Vanguardia le
entrevistó, traía buenas noticias. Hacía
poco que había recibido la sentencia que
obligaba a Chevron a indemnizarles. Qué
es lo que ha pasado desde entonces?
Han pasado muchísimas cosas divertidas
que reflejan un sistema de injusticia
internacional. Un sistema que garantiza
impunidad a las corporaciones, que deja
sin acceso a la justicia a los pueblos,
que demuestra que los organismos
supranacionales y nacionales no están a
la altura y que, a veces, se convierten
en piezas fundamentales de esa
arquitectura de la impunidad
corporativa. Cuando me entrevistasteis
en 2014 habíamos ganado la primera
sentencia de la Corte Suprema de Ecuador
y había un recurso pendiente de Chevron
ante la Corte Constitucional. Pasaron
cuatro años y el pasado 10 de julio se
emitió la última sentencia, también
favorable a nosotros. Fue una
ratificación total en la se demuestra
que el único sistema de justicia que ha
revisado todo el problema de Chevron es
el ecuatoriano. Hay cuatro sentencias,
todas favorables a los demandantes y no
hay mecanismo legal vigente que permita
anularlas.
Pero, ¿Cómo ejecutar esa decisión si
Chevron no tiene dinero en Ecuador?
No hacemos nada con una sentencia
judicial que reconoce la culpa de
Chevron y le condena a pagar una
indemnización, si no la cobramos para
limpiar la Amazonia, que es nuestro
sueño. Por eso hemos ido a las cortes
extranjeras en Brasil, Argentina y
Canadá para homologar las sentencias.
Ese escenario se ha ido complicando por
la arquitectura jurídica de las
transnacionales, que usan empresas
subsidiarias. Por ejemplo, Chevron
Argentina alega que no se le puede
cobrar una deuda de una empresa
diferente. Para ellos hay una división
de patrimonio, pero obviamente eso no es
verdad. Hemos demostrado que los
dividendos que genera Chevron Argentina
van de forma total y absoluta a Chevron
matriz. Así como las decisiones de la
empresa en Argentina. Pese a todas esas
pruebas, los jueces, en un tecnicismo
jurídico, han dicho que no hay
jurisdicción para el caso porque son
empresas diferentes. Esto ha pasado
también en Brasil. En Canadá estamos
peleando en último recurso ante la Corte
Suprema. Esto refleja que las
transnacionales no sólo usan a las
auxiliares para evadir impuestos, sino
para evadir la justicia y ocultarse de
los pueblos, que es mucho más grave.
“Las transnacionales no sólo usan a las
auxiliares para evadir impuestos, sino
para evadir la justicia y ocultarse de
los pueblos”
PABLO FAJARDO
Otra cosa que ha pasado en estos años es
la protección del país de origen de la
empresa, Estados Unidos. En marzo de
2014, un juez de instancia sacó una
sentencia que prohibía que los
demandantes ejecutáramos la sentencia
ecuatoriana allí. Apelamos, pero el
segundo circuito ratificó la sentencia,
lo que refleja como el país de origen de
la transnacional ha creado un escudo
protector para proteger a Chevron sin
analizar el crimen cometido por la
empresa en Ecuador ni la condena
judicial que existe en otro país. Otro
problema que aparece en este escenario
es la asimetría económica entre los
demandantes y la transnacional. En
Canadá, el pasado 23 de mayo, una
sentencia en segunda instancia nos
condena a pagar las costas judiciales de
Chevron. Esas costas las fija en 350.000
dólares canadienses. Es decir, que vamos
por el mundo buscando justicia, y
encontramos castigo económico. No
podemos pagar esa plata. Es imposible
que logremos esa cifra tan alta de
dinero. Pero ese es el precio de la
justicia. Así es como se usa el recurso
económico para impedir que los pueblos
tengan acceso a la justicia.
La Casa Blanca también ha ejercido
presión recientemente.
El pasado 27 de junio, justo el día en
que la Corte Constitucional debatiera
nuestro caso, el vicepresidente de
EE.UU., Mike Pence, se encontraba de
visita en el país y habló de “casos
irritantes” que dificultaban las
relaciones comerciales entre Ecuador y
EE.UU.. Esos casos eran tres: La
posición de Ecuador frente a Venezuela,
el caso de Julian Assange y el caso
Chevron. Básicamente vino a decir que,
si Ecuador quería tener buenas
relaciones comerciales con los Estados
Unidos, debía resolver estos tres casos.
El gobierno cambió inmediatamente su
posición en los dos primeros casos. En
el nuestro, hicieron una presión enorme
pero, afortunadamente, UDAPT liderando
la defensa de los derechos de la gente
junto a otros colectivos logramos que
esas presiones políticas no afectasen a
la decisión de los jueces. Y los jueces
sacaron una sentencia en firme.
Pero ni siquiera ahí han acabado los
problemas.
La decisión judicial generó que Chevron
recurriera a un tribunal de arbitrajes
internacional como última tabla de
salvación. Este tribunal, el 30 de
agosto, emitió un auto que es
descabellado e ilegal. Por una parte,
aplica un tratado bilateral de
protección de inversiones que entró en
vigencia en el año 1997. Chevron
(entonces exaco) dejó de invertir en
Ecuador en 1992. No se puede aplicar
retroactivamente el tratado. Los
árbitros, para beneficiar a Chevron,
hacen una interpretación bastante
distorsionada. Dicen que, como Ecuador
había firmado un contrato de remediación
en ambiental 1995 en el cual el entonces
Texaco se comprometía a remediar parte
del daño ambiental de sus operaciones,
ese gasto podía considerarse una
inversión. Distorsionan el concepto de
inversión. Uno invierte para ganar.
“Le están pidiendo al presidente de
Ecuador que elimine la división de
poderes”
OABLO FAJARDO
Pero lo más grave es que Chevron alega
que, cuando el estado ecuatoriano firmó
ese contrato, asumió los derechos
colectivos de los ciudadanos. Es decir,
que la gente de la Amazonia, desde ese
contrato en adelante, no tiene derecho a
demandar por reparación ambiental,
porque el estado es dueño de sus
derechos. Eso es imposible. Ningún
gobierno puede negociar con tus
derechos. Pero bajo esa lógica, el laudo
arbitral dice que el estado, al permitir
que nosotros llevásemos a cabo el
juicio, violó el artículo dos del
acuerdo y ordena al estado de Ecuador a
anular la sentencia del caso nuestro,
cuando ni siquiera nosotros formábamos
parte del arbitraje, que era entre
Chevron y el gobierno ecuatoriano, y
nunca nos pudimos defender. Y lo más
grave todavía es que no hay mecanismo
jurídico en Ecuador que permita que el
gobierno pueda anular una sentencia. Le
están pidiendo al presidente que elimine
la división de poderes. Son cosas
inaplicables e ilegales, pero detectamos
que el gobierno ecuatoriano está
interesado en aplicar el laudo arbitral
sin importar cómo afecta a derechos de
terceros que nunca participaron del
arbitraje internacional. Esto es
repudiable y exhortamos al gobierno
ecuatoriano a respetar nuestros derechos
y las leyes vigentes.
Y a partir de aquí, ¿Cuál es el camino a
seguir?
Ante esta realidad de una absoluta
ilegalidad, estamos en una posición muy
compleja. Nuestro juicio no se ha
anulado y seguimos litigando en cortes
como la canadiense y buscando otras para
homologar nuestra sentencia. Y queremos
que el Estado plantee un recurso de
nulidad ante las cortes holandesas.
Porque en el sistema de arbitraje, que
es perverso, no hay recursos. Si pierdes
un arbitraje, cualquier barbaridad que
se diga no hay como apelarla. Está todo
hecho para dar seguridad jurídica a las
trasnacionales. Pero el Estado tiene
derecho a ir a las cortes holandesas, y
esperamos que lo haga pronto. Obviamente
el sistema de justicia holandés
normalmente no declara nulidad en laudos
arbitrales. En los últimos cinco años,
han declarado, que yo sepa, dos
arbitrajes nulos. De cientos. Lo hacen
porque anular más casos genera el riesgo
de que el sistema arbitral emigre a otro
país. Pero este un precedente muy grave,
si no se revierte este laudo arbitral,
después de Ecuador vendrán otros
estados. Es el primero que se impone a
una sentencia de derechos humanos y
ordena a un estado soberano a anularla.
Si eso se aplica, cuando cualquier país
en cualquier parte del mundo saque una
sentencia contra una transnacional, esta
podrá ir a un arbitraje y anularla. Este
caso genera una inseguridad jurídica en
todo el planeta y puede ser aplicado a
partir de ahora. Hay que actuar. Está
bien que las transnacionales tengan
garantías, pero que no abusen del
derecho y, sobre todo, de nuestros
derechos.
Aunque Chevron se marchara de Ecuador en
1992, los efectos de su paso por la
Amazonía se siguen sintiendo. ¿Cuál es
el impacto a día de hoy?
[Toma la palabra Jose Justino
Piaguage]
Para empezar, está el daño material.
Nuestro pueblo siempre ha sido de
territorios extensos. Hoy vivimos
arrinconados en pequeños espacios. Se
han contaminado las cabeceras de los
ríos, que eran nuestra fuente de vida
porque generalmente nos alimentamos de
pescado. El petróleo diariamente se está
filtrando por el subsuelo. Y han
empezado a aparecer enfermedades que no
se habían detectado antes como la
leucemia o el cáncer. El daño a la salud
es terrible. De acuerdo a los últimos
datos, vivimos en la zona con mayor
índice de cáncer de toda América
Latina.
“Vivimos en la zona con mayor índice de
cáncer de toda América Latina”
JOSE JUSTINO PIAGUAGE
Pero también hay efectos inmateriales.
Nosotros somos pueblos pequeños, entre
tres nacionalidades no llegamos a los
3.000 habitantes, y el número va a la
baja. No sólo vamos a desaparecer
físicamente, sino que nuestra cultura
milenaria también. Las nuevas
generaciones están olvidando la
sabiduría ancestral. Nosotros miramos a
la selva y a los ríos con una dimensión
espiritual. Allí viven los espíritus.
Pero esa sabiduría dejó de transmitirse,
lo sabios decían que la comunidad estaba
demasiado sucia como para hacer nuestras
ceremonias. Eso ha roto todo el esquema
cultural. Ya hemos perdido a los
principales sabios. Murieron físicamente
sin poder transmitir su sabiduría, y su
parte inmaterial se sigue muriendo. Hay
dos culturas indígenas que ya se
extinguieron y nos preguntamos, ¿Cuál es
su precio? ¿Cómo se puede reparar eso?
Es imposible.
Chevron no sólo ha luchado a través de
la vía judicial. También ha emprendido
campañas de difamación específicamente
contra usted [Fajardo]. ¿De que se le
acusa?
Ufff… Es que es increíble. Ahora uno de
los frentes de ataque son las redes
sociales. Hasta no hace mucho, pagaban
en los periódicos nacionales todas las
semanas una página entera para poner su
verdad. Tengo varios juicios. Me
denunciaron en Gibraltar por haber
creado una empresa segura allí cuando
buscábamos formas de que gente que
quería financiar las costas del juicio
pudieran hacernos llegar el dinero.
Chevron nos demandó alegando que esa
empresa se creó para extorsionarles. Y
obviamente yo soy uno de los jefes de
esa mafia [ríe]. Pues me han condenado a
pagar 38 millones de dólares. Pero no me
preocupa, porque no tengo con qué pagar.
La estrategia de Chevron es ganar el
partido sacando de la cancha a un
jugador del campo contrario.
Usted también ha pagado un precio
personal…
No me gusta hablar mucho de eso porque
esta es una lucha colectiva. Pero lo que
nos ha pasado es grave y creemos que
puede ir a peor. Mi hermano murió
asesinado en 2004, nos han perseguido en
nuestra oficina, nos han intentado
agredir, todos nuestros correos están
pinchados y todo llega a Chevron antes
que a nosotros, nos vigilan, han espiado
a mis hijos, nos difaman con campañas
mediáticas y judiciales… Hay una
escalada. Y tras el laudo arbitral,
tenemos información de que hay planes de
Chevron y -espero que no sea cierto- del
gobierno ecuatoriano para aumentar esa
campaña en contra de nuestra causa.
Quieren neutralizarnos y sacarnos de
esta batalla.
¿A qué se refiere concretamente cuando
habla de “neutralizarnos”?
Espero que no vayamos a la cuestión
física. Pero hay todo un sistema
construido entre Chevron, actores del
gobierno ecuatoriano y los EE.UU. para
neutralizarnos, al menos, judicialmente.
Es un escenario preocupante, pero vamos
a seguir luchando hasta que se haga
justicia y se repare la Amazonia.
En la actualidad hay 200 organizaciones
a nivel mundial que preparan un tratado
vinculante para presentar ante la ONU
para evitar casos como el de Ecuador.
Denuncian que hay países de la UE y
otros lugares que están ejerciendo
presiones para que no se apruebe. ¿Por
qué cree que actúan así?
El tratado vinculante busca una
respuesta al problema global de falta de
acceso a la justicia de los pueblos. El
caso Chevron es el gran ejemplo. Pero la
UE y otros estados como España están
obstaculizando el proceso. No quieren
reconocer que muchas transnacionales
tienen sus sedes en su
territorio.Protegen su capital sin
importar los crímenes que cometan. Hay
una doble moral que hay que denunciar.
La UE se presenta en el mundo como uno
de los referentes en la lucha por los
derechos humanos, pero en estos casos
uno se da cuenta de que no es verdad.
Cuando hay un tratado vinculante que
pretende defender los derechos humanos
ante las transnacionales, se quedan
callados u obstruyen el proceso. Nuestra
lucha por ese tratado no es contra las
inversiones ni las transnacionales, es
para que los pueblos tengan acceso a la
justicia y que no haya crímenes
corporativos. Pero si los hay, que sean
sancionados.
La convocatoria de una marcha ultra ha
enturbiado los festejos para conmemorar
el centenario de la recuperación de la
independencia de Polonia del próximo
domingo. Lejos de prepararse para los
actos, los polacos están contemplando
con sumo asombro un caos organizativo y
político que amenaza con convertir la
solemne fecha en una catástrofe de fondo
y de forma.
Para entender el embrollo en el que este
año se está convirtiendo la máxima
fiesta nacional en Polonia es preciso
reconstruir el nefasto guion de
acontecimientos. Primero, durante meses,
el Gobierno nacionalista de Ley y
Justicia ha anunciado una gran
conmemoración nacional con motivo del
aniversario del fin de la Primera Guerra
Mundial, que permitió a Polonia
recuperar su independencia nacional tras
120 años de inexistencia política. El
presidente Andrzej Duda y demás
autoridades pretendían encabezar los
festejos, a los que invitaban a sumarse
a todos los polacos, por encima de sus
diferencias ideológicas y políticas. Sin
embargo, el Gobierno tropezó con la
negativa de la oposición y
personalidades liberales y de izquierda
a concurrir a los festejos con un
Gobierno al que acusan de destruir la
democracia y el Estado de derecho y
sacar paulatinamente a Polonia de la
UE.
Pero cuando nacionalistas radicales, que
ya en años pasados organizaron
multitudinarias marchas explícitamente
racistas y xenófobas, con porte de
antorchas y símbolos fascistas,
confirmaron su gran movilización, el
Gobierno rectificó y Duda desistió de
encabezar la marcha.
Acto seguido, la alcaldía de Varsovia,
en manos de la oposición liberal,
prohibió la marcha ultra del domingo,
aduciendo precedentes de exhibición de
símbolos prohibidos y consignas que
fomentan el odio racial y étnico, con el
argumento de que no podía garantizar el
orden público y la seguridad debido a la
negativa del Ministerio del Interior de
colaborar, así como citando una masiva
huelga policial que diezmaba a los
agentes disponibles.
El Gobierno insiste en encabezar el
desfile, pero dice que no admitirá más
símbolo que la bandera
Entonces, el régimen momentáneamente dio
un giro de 180 grados y, tras una
improvisada reunión del presidente Duda
con el jefe de Gobierno, Mateusz
Morawiecki, anunció que finalmente sí
iba a encabezar el desfile, que se
llevará a cabo por la misma ruta que
querían recorrer los ultranacionalistas
vetados por la alcaldía. El Gobierno
anunció además que no toleraría más
símbolos que las banderas nacionales
blanquirrojas y no se admitiría a nadie
que quisiera lucir otros. Es la primera
vez en muchos años que el Gobierno pone
objeciones a la simbología de los
ultras, a los que ha venido cortejando
como patriotas. El Ministerio de Defensa
dijo que el ejército asumirá la
seguridad del acto.
Los líderes ultras, descolocados ante la
negativa de la alcaldía, recurrieron el
veto, sobre el que un tribunal municipal
debe pronunciarse en 48 horas. Afirman
que la prohibición de marchar viola sus
derechos constitucionales de libre
expresión y manifestación.
Les indigna todavía más la pretensión
del Gobierno de “robarles” y “censurar”
su marcha, despojándola de símbolos de
identidad que antes no molestaban. Ante
ambos desafíos prometen desobedecer y
proceder con su desfile pese a todo.
El 2017, como había ocurrido en los
últimos años, unos 70.000 ultras,
alentados y ayudados por el Gobierno
nacionalista, desfilaron en Varsovia con
las siglas ONR (Organización
Nacionalista Radical), con pancartas que
ensalzaban una “Europa blanca” y la
“pureza de sangre”, prometiendo “muerte
para los enemigos de la nación”, rezando
“por el Holocausto musulmán” y luciendo
cruces gamadas y antorchas. La marcha
suscitó condenas internacionales. El
Gobierno polaco, en cambio, la defendió
y dijo que la mayoría de los
manifestantes eran sólo patriotas. Un
ministro llegó a decir que la marcha
había sido una “bella imagen”.
A nadie se le escapa que el auge del
nacionalismo extremo, racista,
antisemita y fascista, que tanto daña la
imagen de Polonia, ha sido en los
últimos años un bienvenido compañero de
viaje del Gobierno nacionalista en su
cruzada contra la democracia liberal y
una Europa relativista y cosmopolita.
Ahora resulta que los ultras se han
convertido en un aliado demasiado
crecido, rebelde y cada vez más difícil
de meter en cintura.
Una estatua para Kaczynski
La estatua dedicada al difunto
presidente Lech Kaczynski, que se
inaugura el sábado en una plaza del
centro de Varsovia, suscita polémica. De
casi siete metros, es más alta que el
cercano monumento al mariscal Jozef
Pilsudski, héroe de la independencia.
Kaczynski, que murió en el 2010 en un
accidente aéreo en Rusia, era el hermano
gemelo de Jaroslaw Kaczynski, jefe del
partido gobernante Ley y Justicia.
Aunque la tragedia aérea, que causó 96
muertos, conmocionó a Polonia, muchos
ven excesivo poner a Lech Kaczynski al
mismo nivel que un héroe nacional.
Les petromonarquies del golf Pèrsic han
sigut criticades per no acollir els
refugiats de les guerres que destrossen
Síria, l’Iraq i l’Afganistan. I és que,
tot i ser pròxims, estar implicats en
aquests conflictes i tenir vincles
culturals i lingüístics amb els
desplaçats forçats i tenir molts més
recursos que els països àrabs que
suporten el pes de la crisi (Jordània i
el Líban), ni Bahrain, ni Kuwait, ni
Oman, ni Qatar, ni l’Aràbia Saudita ni
els Emirats Àrabs han signat les
convencions internacionals de refugiats.
El mes passat Qatar va sortir d’aquest
guió i es va convertir en el primer país
del Golf a aprovar una llei d’asil, però
la norma és tan restrictiva que no va
més enllà d’un gest de cara a la
galeria. Les ONG alerten, a més, que
vulnera drets fonamentals.
El més sorprenent és la contundència amb
què l’article 11 de la nova llei sobre
l’organització de l’asil polític
prohibeix als refugiats “implicar-se en
qualsevol activitat política” mentre
visquin a Qatar, sota l’amenaça de ser
expulsats pel ministeri de l’Interior
“al país que ells triïn”. A més, segons
preveu l’article 10, els refugiats
hauran de demanar permís al govern si
volen canviar el lloc de residència que
se’ls ha assignat.
“Les llibertats d’expressió, associació
i reunió ja estan molt restringides a
Qatar. I no ens queda clar per què hi ha
més límits en el cas dels refugiats ni
per què els impedeixen la llibertat de
moviments”, explica a l’ARA des d’Amman
Hiba Zayadin, investigadora de Human
Rights Watch.
Tot i que la llei prohibeix la
deportació de refugiats a països on
puguin ser subjectes de maltractaments,
tortures o execucions, limita aquesta
protecció als que són objecte de
persecució per la seva religió, ètnia i
ideologia o pertinença a un grup social
determinat. No queda gens clar, per
exemple, què passaria si una parella del
mateix sexe de l’Iran, on
l’homosexualitat està castigada amb la
pena de mort, demanés asil a Qatar. A
més, les sol·licituds es donen per
desestimades després de tres mesos de
silenci administratiu i no hi ha opció
d’apel·lar a la justícia.
La llei preveu que els refugiats puguin
treballar i tenir accés a l’atur,
l’educació, la sanitat i l’habitatge
públics i també el dret a resar i al
litigi.
La nova norma arriba en ple aïllament de
Qatar pel bloqueig imposat per l’Aràbia
Saudita, els Emirats Àrabs i Bahrain,
que l’any passat van ordenar als seus
ciutadans abandonar Qatar alhora que
expulsaven els qatarians del seu
territori. Però alguns nacionals
d’aquests països es van estimar més
quedar-se a Doha i ara podran acollir-se
a la llei per regularitzar la seva
situació. La llei d’asil podria
quedar-se, doncs, en un exili daurat per
a aquests contingents.
L’altre front de crítica internacional
que té obert Qatar és la situació dels
treballadors immigrats, sotmesos a un
sistema d’ espònsors ( kafala ) que
suposa la seva total submissió a
l’empresari i que l’Organització
Internacional del Treball ha titllat
d’“esclavatge modern”. El fet que bona
part treballi en la construcció de les
infraestructures del Mundial de futbol
del 2022 ha amplificat les crítiques.
Qatar també ha abolit el requisit de
demanar permís a l’empresari per poder
abandonar el país, però no es podran
acollir a la nova normativa, per
exemple, les desenes de milers de
treballadores domèstiques. Els
treballadors tampoc podran canviar
d’empresa dins del país. Alhora, per
primer cop els estrangers podran
sol·licitar la residència permanent a
Qatar, encara que només podran fer-ho un
centenar de persones cada any.
Rentat d’imatge
Luciano Zaccara, professor de la
Universitat de Qatar, explica que Doha
intenta millorar la seva imatge
internacional: “La llei d’asil, la
reforma de la kafala i els canvis en la
llei de residència es deuen bàsicament a
pressions internacionals de cara al
Mundial, i busquen millorar la imatge
respecte a les llibertats civils. Fins i
tot pot ser una mesura orientada a la
millora dels recursos humans, ja que
moltes empreses es queixen que el
sistema de kafala és tan limitat que els
impedeix contractar gent vàlida. Però,
en tot cas, l’aplicació de la nova
normativa no és universal ni
automàtica”.
Ens trobem amb Aleksander Vinnikov, cap
de la representació de l’OTAN a Ucraïna,
en una boulangerie francesa al centre de
Kíev, on acostuma anar a prendre el
brunch. Parla francès, anglès, castellà
i ucraïnès. Vinnikov es declara
europeista i aspira a una Ucraïna
“independent, sobirana i democràtica”.
Però les aspiracions d’Ucraïna
d’ingressar a la UE i l’OTAN estan
encara molt lluny de fer-se realitat.
Per ser membre de l’Aliança Atlàntica se
li exigeixen una sèrie d’estàndards
polítics, militars, legals i de drets
humans que, sent optimistes, el país
trigaria més d’una dècada a complir.
Els recursos de les forces armades
ucraïneses són molt pobres. El
currículum militar i la seva tecnologia
estan obsolets, i les seves forces no
estan ben organitzades. Ucraïna és en el
segon lloc, després de Mèxic, en la
llista dels països més corruptes, segons
l’organització Transparència
Internacional. Quatre anys després de la
revolució de la plaça Maidan
(Independència), que va tombar el govern
pro-rus de Víktor Ianukóvitx, el nou
executiu d’inclinació euroatlàntica no
ha aconseguit, de cap manera, reduir la
corrupció i la mala administració. El
sou mitjà dels ucraïnesos no supera els
200 euros mensuals, la qual cosa
converteix el país en un dels més pobres
d’Europa.
El conflicte amb Moscou
La prioritat, ara, és “modernitzar les
forces armades ucraïneses perquè
s’adeqüin a la normativa euroatlàntica”,
insisteix el representant de l’OTAN
abans d’aclarir que la seva oficina
proporciona assessorament, capacitació i
l’equipament necessari per complir
aquesta tasca. Amb tot, admet que la
inestabilitat a l’est del país no
afavoreix el procés d’adhesió d’Ucraïna
al bloc occidental. Vinnikov explica que
l’OTAN no té relació amb el conflicte de
l’est d’Ucraïna, que enfronta Kíev amb
Moscou. “Com que no hi ha mandat,
únicament donem suport a la resolució de
Minsk”, és a dir, la solució per via
política entre les dues parts.
L’Aliança també dona suport al
desplegament de Cascos Blaus a les
regions separatistes del Donbass i
Lugansk. Encara que Rússia s’ha
pronunciat a favor de desplegar Cascos
Blaus, ha posat com a condició que la
missió es limiti a garantir la seguretat
dels observadors de l’OSCE i que no es
desplegui més enllà de la línia que
separa les tropes ucraïneses de les
milícies del Donbass.
Vinnikov afirma que des del 2014 -inici
de l’agressió russa a Ucraïna- la
cooperació amb l’OTAN “és més forta” en
suport a “la sobirania nacional”. “Els
aliats han instat Rússia a retirar les
seves forces, armament i suport a les
milícies separatistes”.
Per a les autoritats ucraïneses és més
fàcil responsabilitzar Rússia de tots
els mals que expiar les culpes. “Que ens
veiem com un estat fallit i corrupte que
no pot sostenir-se per ell mateix ha
sigut sempre l’aspiració de Rússia per
estar sotmesos al seu control i
influència”, denuncia Ivanna Klimpuix,
viceprimera ministra per a la Integració
Europea i Euroatlàntica d’Ucraïna.
Klimpuix ens rep a la seva oficina del
descomunal Rada Suprema (Parlament)
d’Ucraïna.
“L’agressió russa no només és contra
Ucraïna, vol dividir Europa -adverteix
la periodista convertida en viceprimera
ministra-. Mantenir-nos units és la
nostra manera de lluitar contra
l’agressor. I això és possible amb
l’ajuda de l’OTAN, que està entrenant
les nostres tropes”, diu. Klimpuix
saluda l’oferta de rebre armes dels EUA
per defensar-se de l’enemic. “És evident
que necessitem armes. Els EUA o
qualsevol que ens les vulgui vendre serà
benvingut”, diu.
“Rússia va prometre a Minsk ser garant
de la integritat territorial i la
seguretat d’Ucraïna. I ara els
mercenaris i titelles de Rússia ens
ataquen. Estan provant noves armes i
municions al nostre territori
-adverteix-. Som a la línia del front
entre la dominació russa i el món
lliure”
Una nueva política fiscal ha aumentado
el precio de la comida y ello ha minado
el apoyo al polémico presidente de
FilipinasLa popularidad de Rodrigo
Duterte ha pasado de un 80% a en torno
el 50% y 60%, según las últimas
encuestas
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
