FORUM Comentaris [ACTIVITATS dels catalans a PEKIN]

Jordi Vallès va arribar a Pequín, la capital de la Xina, fa tres anys. Ell i la seva companya, la Laia, tenien un objectiu: fer que els xinesos s'enamoressin de la cuina espanyola. Ho va aconseguir i fins i tot va ser nomenat xef de l'any el 2009.

Paciència i una brúixola. Això és el que, assegura Jordi Vallès, es necessita per viure a la Xina. El 2009, quan feia dos anys que era al país asiàtic, va ser premiat com el millor xef de l'any. Havia complert un somni que havia començat en un restaurant de Barcelona quan Xavi Franco, el cap de cuina del restaurant Saüc, li va oferir viatjar a 9.000 quilòmetres de Barcelona i obrir un restaurant.

Vallès era, en aquell moment, el cuiner de l'Hotel Omm. La decisió era difícil, tant per a ell com per a la Laia, la seva companya i també cuinera, però el repte, assegura, valia la pena. Van arribar a la Xina el 26 d'abril del 2007 i el seu pla era quedar-s'hi dos anys. «Els sis primers mesos són els més durs. Després comences a entendre alguna cosa», diu el Jordi.

El maig del 2009, després de rebre el guardó, ja començava a orientar-se en una cultura que, reconeix, està als antípodes de les seves arrels. Havia trigat gairebé tres anys, però estava content. Els fogons de l'Aqua, el restaurant de la cadena Aqua Group Hong Kong que ell regenta a Pequín, captiven els xinesos. El secret, segons el Jordi, entendre que s'ha de treballar en equip: «Res de l'individualisme europeu. Ara estic molt més tranquil que quan vaig arribar perquè encara tenia la mentalitat europea».

És estrany com el Jordi parla d'una ciutat, Pequín, «frenètica» i d'una societat que es caracteritza per la paciència. La Xina és una cultura capaç de crear unes petites capsetes per transportar grills i recordar així a qui la posseeixi que la primavera arribarà. Pequín, en canvi, és una ciutat on els mapes no serveixen si tenen més de dues setmanes. El ritme de destrucció i construcció és tan ràpid que barris tradicionals desapareixen en tan sols uns dies per ser reemplaçats per conjunts de grans blocs d'apartaments.

«Pequín és una ciutat que et demana comprensió i paciència des del moment en què hi aterres. Res es mou en la mateixa direcció que tu i, amb el temps, aprens a seguir la cultura, a no enfrontar-t'hi. Em sento com un veler sense motor. El vent és la cultura xinesa i si vols sobreviure, has d'aprendre a interpretar-lo. Llavors segur que arribes a bon port».

El Jordi va néixer fa 34 anys entre fogons i les seves apostes han anat en paral·lel a la seva passió culinària. La seva família era la propietària del restaurant Figueras, al Paral·lel, i ja des d'adolescent va saber que es dedicaria a la cuina. El currículum és impressionant: Jean Luc Figueras, El Racó de Can Fabes i Neichel Restaurant. Quan va acabar els estudis, se'n va anar a Disneyland Paris a treballar amb el xef Eric Léautey. El seu nivell de francès no era prou alt per arribar a París. Es va quedar a 23 quilòmetres. Poc després va entrar a la cuina de l'Hélène Darroze. A Barcelona l'esperaven les cuines del Peix Blau, del Saüc i de l'Omm. Després vindria el projecte a la Xina.

Jordi Vallès puja a un taxi a les 9.30 hores. Les bicicletes conviuen amb els cotxes, amb les motos i amb els vianants. Després, arriba al restaurant. L'hora de sortida, això sí com a Barcelona, no se sap. «Aquest país és d'extrems. Hem tingut quatre comensals sense reserva que volien gastar-se 1.200 euros només en menjar. ¡El meu plat més car és un entrecot de vedella japonesa a 50 euros! Quan acaba el sopar, t'ofereixen una copa de vi en senyal d'agraïment».

Els xinesos, diu Jordi Vallès, són molt tradicionals, valoren la família i estan disposats a aprendre. Potser per això la seva aventura per l'Àsia encara segueix. Al seu restaurant pengen del sostre de la cuina diversos fuets. L'olor és la mateixa que la de casa, aquí o a la Xina.

 

 

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/20100720/una-recepta-per-sobreviure-pequin/395481.shtml